Czas  6 godzin 35 minut

Współrzędne 1753

Uploaded 5 stycznia 2013

Recorded stycznia 2013

-
-
347 m
-49 m
0
5,0
10
20,07 km

Obejrzane 1131 razy, pobrane 11 razy

w pobliżu Sant Miquel de Cruïlles, Catalunya (España)

Avui sortim en Toni, en Miquel i jo de la palanca de Cruïlles, mati fantàstic i fred, però un dia molt clar de llum per fotografiar.
Hem donat un vol molt maco, com sempre hem vist de tot, masos, pous, arbres i hem comentat alguna que altra llegenda de les Gavarres.
Caminada llarga i embardissada plena de sorpreses, però com sempre hem acabat degustant un pica-pica de la Mari.

Fins aviat

Salud
drzewo

ARBOÇ DE CAN GENOER

Arbocer Cireretes d'arboç Classificació científica Regne: Plantae Divisió: Magnoliophyta Classe: Magnoliopsida Ordre: Ericales Família: Ericaceae Gènere: Arbutus Espècie: A. unedo Nom binomial Arbutus unedo L'arbocer, arborcer, arbocera, arboç o cirerer d'arboç (Arbutus unedo) és una planta amb flor de la família de les ericàcies. La seva distribució és mediterrània però arriba al sud d'Irlanda on s'havia dubtat de la seva espontaneïtat pensant que podria haver-se importat per monjos que haguessin visitat Santiago de Compostela, tanmateix les anàlisi de pol·len del sòl demostren que ja hi era fa 3000 anys. Taula de continguts 1 Particularitats 2 Gastronomia 3 Mitologia 4 Galeria d'imatges 5 Notes i referències 6 Enllaços externs [modifica]Particularitats L'arbocer és un veritable arbre, encara que pel seu port sembla més aviat un arbust. Flors de l'arbocer Té fulles lanceolades, grans, endurides i brillants, amb el marge lleugerament dentat. Les flors són blanques o verdoses, en forma de campaneta dirigides cap avall amb l'extrem cargolat cap enfora, es presenten reunides en grups. Al fruit se l'anomena arboç o cirereta d'arboç. És una baia esfèrica, carnosa i groguenca per dins i granulada i aspra per fora, amb un color vermellós molt intens quan madura. [modifica]Gastronomia La cirereta d'arboç és comestible i dolça però no agrada a tothom. Es diu que si se'n menja massa pot emborratxar, ja que a dins conté una certa proporció de CH2OH-CH3 (etanol). Malgrat l'abundància d'aquestes baies a les muntanyes, no és fàcil trobar les cireres d'arboç al mercat. Amb les cireretes d'arboç es preparava tradicionalment una beguda similar a la sidra i també vinagre casolà. A algunes zones del Mediterrani es fa una salsa per a acompanyar carn i caça. També se'n pot fer melmelada o confitura.[3] Fàcil de preparar, aquesta melmelada és molt popular a Itàlia i a Còrsega. [modifica]Mitologia Segons la mitologia grega, de la sang del gegant Gerió (mort per Hèrcules en el seu desé treball) brotà el primer arborcer. Ve a assenyalar aquest origen la facilitat que té l'arbre de rebrotar passat un incendi o una tala. Aquesta vitalitat sumat a les fulles verdes el fan símbol de la immortalitat. D'aquí que els romans l'usessin en els funerals, com ens relata Virgili a l'Eneida. Segons els mateixos romans, aquest arbre estava consagrat a la ninfa Cardea. Explica la llegenda que aquesta ninfa vivia al Lucus Helerni, un bosc sagrat a les ribes del Tíber. Allí s'insinuava als incauts amb la finalitat d'atraure'ls al cor del bosc, on desapareixia sense que ningú aconseguís de trobar-la. Allò va acabar quan Janus es va enamorar d'ella i la ninfa no es va poder amagar del déu de les dues cares que, a canvi de l'amor robat, li va concedir el poder d'espantar a les bruixes, així com de curar als nens, els malalts i als embruixats. Segons ens comenta Ovidi, quan se la invocava, usava la seva vareta d'arboç amb la que tocava tres cops les portes i els portals de les cases esvaïnt així tot mal. Al Magreb se'l considera un arbre beneït que espanta maleficis i protegeix de tota desgràcia. Els berbers l'acostumen a plantar a la porta de les cases, i les branques plenes de fruïts són usades per a espantar mals i dimonis. Als paísos islàmics en pengen robes amb la intenció de traspassar-li les malalties del seu propietari. Aquests exemplars acaben recargolats i secs però sobreviuen a les càrregues expiatòries.
Ruiny

CAN CAÇA I SURO

Ruiny

CAN COIA

Ruiny

CAN FONT VELL DE MONTANYA

Opus spicatum L'opus spicatum (terme llatí que significa obra en forma d'espiga), o d'espiga de blat, és un tipus de construcció utilitzada en temps romans i medievals, tot i que en construccions rurals també s'aplicà en el decurs dels segles XVII i XVIII. Consta de maons, rajoles o pedra tallada posats en un patró en forma d'espiga.[1] El seu ús era generalment decoratiu i més comunament s'utilitzava com a paviment, encara que també ho trobem com a tècnica de construcció de murs i parets. La seva aplicació en plans horitzontals, com ara paviments o simplement decoratius, no presenta cap problema, si bé l'aplicació en murs de càrrega és inherentment dèbil, ja que els angles oblics dels elements tendeixen a obrir-se horitzontalment sota compressió. Sovint el terme s'utilitza com a sinònim de l'opus piscatum, o d'espina de peix, molt similar, amb la diferència que les pedres en espiga estan col·locades fent ziga-zaga, imbricades les unes amb les altres, mentre que les d'espiga de peix fan capes horitzontals i rectilínies.
Ruiny

CAN GENOER

Ruiny

CAN MERCADER

Ruiny

CAN MOLINES

fontanna

FONT DE CAN GENOER

fontanna

FONT DE CAN MERCADER

fontanna

FONT DELS MUSICS (FONT DE MAS MATAS)

Ruiny

GRAELLA DEL FORN DE CAN MERCADER

Teuleries A part de la pedra, la construcció de cases també necessitava de rajoles i teules, i tal com hem anat veient en el món rural, tot allò que es podia obtenir d'una matèria primera propera era transformat al mateix lloc on es trobava el material. Així doncs en indrets argilosos s’alçaren les teuleries. Les teuleries eren centres terrissers on es coïen, en forns tipus bòbiles, els materials de fang (argila) necessaris per la construcció, bàsicament teules i rajoles. El lloc d'ubicació d’una teuleria depenia de tres factors: la terra (pel fang), l’aigua i el foc. Per tant quan s'havia d’escollir un lloc per construir aquest tipus d’indústria tradicional, havia de ser un indret que comptés amb els tres factors, la possibilitat d’obtenció de feixos de llenya era el que es tenia més en compte donada la gran quantitat d’aquest combustible que es necessitava pel forn. El lloc d’extracció de l’argila podia estar situat a certa distància del lloc d’elaboració. Les teuleries estaven compostes per una era on batre la terra, les basses de decantació, les basses d’emmagatzematge de l’aigua, els espais coberts amb ventilació per assecar l’obra i, l’element més important, el forn. El procés de fabricació de teules i rajoles començava amb l’extracció de l’argila i el transport amb sàrries o amb carro fins a l’era on s’havia de batre amb un rodet o “curró”, esclafant el terrossos més grans amb un mall. La terra batuda es garbellava en un garbell i la terra fina es posava en les basses de decantació on es barrejava amb l’aigua removent el fang amb el tiràs i deixant-lo reposar. Un cop absorbida l’aigua, el fang era treballat pels obradors fent una pasta que un cop ben amassada es ficava dins els motlles de fusta on s’havia posat una pols de cendra per evitar que el fang s’hi enganxés. L’obra encara fresca s’havia de guardar a cobert per evitar la pluja i el sol directe, en un lloc ben ventilat per facilitar l’assecat. Quan es tenia obra suficient s’omplia el forn i s’encenia amb les càrregues de feixos de llenya. El forn cremava durant un o dos dies i desprès es tapava la càmara de cocció durant set o vuit dies fins que es refredès l’obra. Aquesta indústria tradicional fou abandonada quan començaren a funcionar les bòbiles amb forns més grans i amb un esperit més industrial. De les dependències i construccions d’aquelles antigues teuleries ben poca cosa queda, només algunes restes dels forns. A Montblanc sabem que al segle XVIII funcionava un forn de rajoles i teules, propietat de Josep Montaner Plebà de Montblanc, a la partida de l’Almalguer. A finals del segle XIX també hi havia la teuleria del Diabló de la que encara queden alguns vestigis.
Ruiny

MAS DEL FORN DE VIDRE DE CAN MARCADER

http://www3.udg.edu/publicacions/vell/electroniques/Seminaris_de_Reciclatge/doc/02.pdf Podeu consultar la fabricació del vidre al link.
Ruiny

MAS MATAS

Ruiny

MOLI DE CAN MOLINES

Ruiny

MOLI DE CAN COIA

Rzeka

PEDRA POUA

drzewo

PI DE LES 3 CREUS

Most

PONT DELS DOBLES

Jezioro

POU DE CAN COIA

Most

RESCLOSA DE CAN MOLINES

Resclosa Una resclosa és una obra feta transversalment en un curs d'aigua amb l'objectiu d'elevar el nivell de l'aigua i derivar el corrent fora del seu llit. Si la dimensió és molt petita s'anomena assut o peixera i en cas de grans dimensions rep el nom de presa. En els rius i canals navegables la resclosa té comportes que permeten a les embarcacions superar el desnivell. Estan fetes amb fusta, maons, pedra natural en la majoria dels assuts i de les rescloses fins a la meitat del segle XX. Després, en esdevenir sempre més llargues, es faran de formigó armat amb comportes d'acer. En els canals transoceànics com el Canal de Panamà les rescloses tenen dimensions gegantines i tot i això grans vaixells com els petroliers no poden utilitzar-les. La resclosa més gran del món, el Berendrechtsluis connecta el riu Escalda amb els molls del port d'Anvers a Bèlgica: té 500 metres de llargada i 68 metres d'amplada. En ports de mar la funció de la resclosa és també evitar el descens del nivell d'aigua a la baixamar i protegir el port a la plenamar i en les tempestes, tot i permetre a les embarcacions de passar del port al mar o viceversa a qualsevol moment. Tipus de rescloses Resclosa a comporta corradissa Resclosa a comporta girant (doble o senzilla) Resclosa de desguàs
Rzeka

RIERA DE PASTELLS

La riera de Pastells, també anomenada de Can Mercader, és un afluent del riu Daró. Neix a les Gavarres, al nord-oest del Puig d'Arques, i aboca les seves aigües al Daró al barri de Rabioses, terme de Cruïlles. Les seves aigües han estat utilitzades durant segles per a l'obtenció d'energia hidràulica per a molins fariners, com ara el Molí de Can Molines. La discussió pel pas damunt del pont construït sobre la canalització de l'aigua del molí va ocasionar el famós litigi del Pont de les Dobles, narrat al llibre de Josep Matas i Balaguer.
drzewo

SURO DE CAM MERCADER ( EL POP DE LES GAVARRES )

LA LLEGENDA DEL POP DE LES GAVARRES ESTA RECOLLIT EN EL LLIBRE DEL POBLE DELS CENTFOCS DEN XAVIER CORTADELLAS. PAGINA 167

3 Opinie

  • Zdjęcie CERVINO2013

    CERVINO2013 2015-05-26

    Hola Santi!

    ¿Me podrias decir porque calificas de dificil esta excursión?. Me gustaria hacerla con unos amigos pero antes, asegurarme que esta a nuestro nivel.
    Gracias y saludos!

  • Zdjęcie Santi gavarres

    Santi gavarres 2015-05-28

    Hola Cervino 2013, las valoraciones siempre pueden traer confusión , ya que la hicimos hace dos años, sin ningún trac i nos tuvimos que buscar un poco la vida, ahora tenéis el trac y eso hace fácil seguir la ruta.
    No se como encontrareis las zonas más enzarzadas la naturaleza crece rápida, pero creo que no tendréis mucho problema.
    La ruta es preciosa y llena de puntos de interés.
    Un saludo

  • Zdjęcie CERVINO2013

    CERVINO2013 2015-05-29

    Muchas Gracias!
    Saludos cordiales!

You can or this trail