Współrzędne 461

Uploaded 6 maja 2012

Recorded maja 2012

  • Rating

     
  • Information

     
  • Easy to follow

     
  • Scenery

     
-
-
33 m
4 m
0
5,6
11
22,59 km

Obejrzane 2102 razy, pobrane 11 razy

w pobliżu  Picanya, Valencia (España)

La marjal es l’ambient que a més d’ocupar la major superfície de la zona humida del Parc Natural de l’Albufera, es la zona que rodeja el llac. Dins la marjal, els camps dedicats al cultiu de l’arroç és el predominant. El cultiu d’aquest, representa el 70% de la superfície total de l’Albufera. Entorn al llac, les terres conreades són el resultat de l’ocupació humana. L’Albufera, sempre ha sigut vista com una important font de recursos que van afavorir amb les seues crescudes i minves, la seua colonització. El proçés d’aterrament va començar al segle XVII i XVIII, i el terreny es va dedicar al cultiu de l’arroç. Cavanilles, l’il.lustrat valencià, ja recull al 1795 com la superficie del llac es va veure reduida a quasi la meitat en només trenta anys. En l’actualitat, la importància de la marjal, no només és deu al cultiu de l’arroç, sino que a més, avui en día, es una de les àrees receptores d’aus sedentaries i migratòries més importants internacionalment .
L’Albufera al seu àmbit, s’ha caracteritzat per una forta presió del seus habitants han exercit sobre el medi. Ha sigut i és, una font de recursos primaris, lloc de cultius d’especies vegetals , per a la caça o per a la pesca, i com no font de recursos agrícoles on l’aprofitament de la marjal ha servit per al cultiu de l’arroç.
Dins del territori comprés al parc natural de l’Albufera, trobem tres unitats de paisatge principals. Per una banda el cordó litoral de dunes que separa el llac de la mar, d’altra banda la llacuna, d’aigua dolça, i per últim i la que recorrerem al nostre recorregut, la marjal formada per tancats de terra que s’inunden cíclicament per al cultiu de l’arroç . De fet, el llac de l’Albufera d’avui, es menys de la meitat del que figura als mapes dels ss. XVII i XVIII .
L’aigua del llac prové tant dels manantials dels que brollen aïgua dolça com de l’aïgua provenent dels barrancs quan aquests desaïguen. El llac, va pertanyer en un primer moment al patrimoni reial, fins que en 1911, la ciutat de València el va adquirir per un import de 1.062.980’40 pesetes. Els arroçals, en canvi, pertanyen a diferents municipis, com Sedaví, Alfafar, Catarroja, Massanassa, Albal, Silla, Sueca, Sollana, Albalat de la Ribera i Sueca, abarcant partides de gran extensió.
El paisatge de la marjal de l’Albufera, es cambiant, depenent del moment de l’any en el que es visite. Aquests canvis, són depenents del cultiu de l’arroç. El cicle comença el día de Tots Sants quan es tanquen les comportes fins al 31 de desembre, inundant els camps de la marjal situats junt al llac. Aquesta inundació es realiza mitjançant les comportes situades a les goles del Perellonet, Perelló i Pujol, construides al 1900, 1906 i 1953 . Quan arriba l’1 de gener, s’obrin les comportes i es baixa progresivament el nivell de l’aigua al llac. Així, els camps tancats que no poden acabar de desaïguar d’una forma natural, són sotmesos a l’acció dels motors d’extracció d’aigua entre finals de febrer i la primera quincena de març, per a llaurar tot el camp en sec.
A finals d’abril o principis de maig, es tornen a inundar les terres, començant a plantar de nou l’arroç. Més endavant, al mes de juny, es torna a extreure part de l’aigua per abonar els camps, i de seguida torna al nivell anterior d’aïgua. Continuen així fins a finals d’agost o principis de setembre, quan de nou es torna a treure l’aïgua per a començar a segar, mantentintse així, fins a que les plutjes de la tardor, comença de nou un nou cicle.
Dins de la marjal, trobem la construcció característica, la barraca. Aquesta té el seu orige, en les families de pescadors del llac. Es tracta d’una construcció de planta rectangular, alçada amurs d’adob i amb un coverta vegetal de gran inclinació, que habitualment es cobreix de palla d’arroç o borró . De la gran quantitat que hi havía a finals del segle XIX, només una decena es conserven, degut a que en 1884, una vegada l’Ajuntament de València va ser la propietaria dels terrenys, es va prohibir la construcció de barraques, així com també la seua restauració ambla finalitat de frenar les nombrosos incendis que fins aleshores es produíen. Amb el temps, el gran creixement dels nuclis urbans i l’increment de les infraestructures han acabat fent la resta.
Situada al pati de l’ajuntament, es troba unida a aquest per un costat en la que es troba la Torre musulmana de Silla. Es tracta d’una de les torres que va formar part del cinturó defensiu de la ciutat de València, a més de servir com a refugi per a la població. La torre va ser construida en época musulmana, probablement al segle XII, sofritn varies reformes després de la dominació cristiana al segles posteriors. Té una altura d’uns 14 metres, a la part baixa hi ha una mena de talud, que es difícil d’apreciar per les edificacions que la rodejen. L’edificació conté una planta baixa, dos pisos amb terraza. L’accés realitza a través d’una porta situada a 4 metres del nivell del terra que dona pas a la primera planta. Desrpés d’aquest accés, un passadís condueix fins a la sala quadrada dividida en tres naus o galerías cobertes amb bóvedes. Els dos laterals són de major amplaria que la central. Aquestes galeríes, estàn comunicades mitjançant arcs apuntats de rajola. Des d’aquesta primera planta es puja a través d’una escala de fusta que porta a la segona planta, que conté una distribució similar encara que els murs tenen una amplaria inferior el que permet que les naus o galeríes siguen més amples. En aquesta planta baixa trobem un pou. Avui en día, conté una colecció arqueológica i sala d’exposicions. Accesibilitat: 3
Es va construir el 1928, hui en día es la Biblioteca municipal. Aquest edifici va ser construit per la societat del Centre Agrícola d’Alfafar. Aquest es un edifici singular, que consta de dos parts, la primera zona es correspón amb el seu accés principal amb un saló noble de gran tamany, avui sala de lectura, amb decoració eclecticista i un sostre decorat amb escayoles. L’altra part de l’edifici de dimensions més reduides, ha estat completament restaurada y només conserva el esquema compositiu de l’edifici que ha estat respectat. El més destacable es la façana que barreja elements neobarrocs amb altres propis del modernisme, destacant l’eclecticisme del tot el conjunt. Accesibilitat: 1
L’Escola de Capataços de Catarroja es va construir al 1954. Encara que es va construir en aquesta data, trobem a l’interior del seu conjunt el que va ser un día, una fàbrica de paper i de rajoles. La planta de les edificacions té forma de “U”, amb els extrems lleugerament oberts, sent de dos altures i marcada per la senzillesa de les seues obertures. L’accés principal, remarca la importància del seu caràcter amb un sòcol de pedra, que posa de rellevància el conjunt de l’edificació. Realitzat en pedra tallada i pulida, com tot el conjunt, el primer cos està flaquejat per pilastres, i el marc de la porta d’entrada enmarcat amb motllures. Remata el conjunt un frontó de forma triangular La resta de l’edificació no conté cap tipus de decoració. A la part nord de la constrcció, trobem una torre amb merlets, de planta quadrada. La façana interior de l’edifici, està recorreguda en la seua totalitat per una galería d’arcs coberts amb bòvedes, encara que les parts laterals de l’edifici mantenen la seua senzillesa, trencant en alguns casos la simetria de les obertures. El pavelló interior es dedicava a treballs administratius, aquest es dedicaven en la seua totalitat a les aules. El pavelló del costat es de tipus fabril, i està compost per una nau industrial i la seua ximeneia, adosada a la construcció. La nau de la planta rectangular, es cobreix a dos aigües, mitjançant un armasó de ferro a l’anglesa i a l’exterior s’aprecia un cobriment amb uralita. Accesibilitat: 2
El rajolar es va construir en 1921, aleshores es va anomenar com a Fàbrica de rajoles i teules. Aquesta va sorgir com a consequència del gran auge constructiu produit a la ciutat de València i les poblacions veines als anys 20. La fàbrica va ser construida per Ambrosio i Abelardo Martínez, dos veins de Paiporta, en aquells moments de la seua fundació la fàbrica es trobava fora del nucli urbà, i es va situar precisament en aquest lloc per què allí s’extraía argila per a modelar les rajoles i teules. La fàbrica estava distribuída en diferents espais, per una banda estaven dues basses d’aigua, també les eres que era on el rajoler donava forma i modelava les rajoles i teules, els assecadors, eren el lloc cobert per a poder deixar el material abans i després de la cuita, y por últim el forn, un forn de la primera dècada del segle XX. Encara es conserva també el fumeral al costat del forn. En 1997, es va començar a rehabilitar la fàbrica per a poder donar-li un ús cultural , constituint-se finalment com a Museu de la Rajoleria de Paiporta, aprofintant les edificacions que quedaven en peu. L’única part totalment reconstruida ha sigut la part superior, encara que s’ha fet seguint l’estructura original. L’horari per a poder realitzar una visita es de dilluns a divendres de 10 a 13’30 i de 16’30 a 19 dissabte de 10 a 13’30. El telèfon per a poder concertar una visita es 963 976 388. Accesibilitat: 1
A finals del segle XVII, es va construir un palau del que en l’actualitat només queda aquesta porta, amb un arc redó i voltes de pedra que originalment donava pas a la plaça del palau. L’edificació era d’aspecte sobri, amb línies rectes i grans ventanals, a les que hi havía un trencallums. L’edifici contava amb cotxeres i d’un hort de grans dimensions. Accesibilitat: 2
Es va construir al segle XVIII. Es tracta d’un port de reduides dimensions construit al final del recorregut d’un estret canal, que s’anomena canal de Sequiol del Port. No conté cap infraestructura en sí mateixa, només trobem alguns trams de mur de formigó, rajola i pedra seca, així com unes estaques de fusta a les que amarrar les barques. També trobem una rampa per a poder varar les barques. Aquest port només s’utlitza per pescadors de l’Albufera. Accesibilitat: 2
Aquest port lacustre, es pensa que es de finals del segle XIX i principis del segle XX, encara que no ha estat datat en precisió. Aquest està més a prop del que es denomina com a port d’ancoratge, ja que la dàrsena forma part del pròpi terreny. Trobem un dic de tres metres a l’entrada del port fet amb fang cuit i argamasa, amb rajola redorçada al damunt com a protecció. Els amarraments, tampoc són una construcció perdurable, sino que són troncs anclats al fons de la dàrsena i propers a la riba. Accesibilitat: 2
Aquest pont va ser construit el 1923, dins del projecte per a unir la població de Torrent amb la de Patraix, i que va permetre salvar el “Mal pas”, nom donat històricament al punt del Camí de les Pedreres, que separa Vistabella i Picanya. Es tracta d’un pont fet de formigó, amb dos pilars centrals i dos més als extrems. Les baranes originals van ser destruides per la gran barrancada de l’any 1957. Accesibilitat: 2
El motor del Progrés o del Port de Silla es va construir al 1894. Aques servía per a bombejar aigua dels arrosals de la marjal cap al llac de l’Albufera. L’edificació està formada per un edifici de planta rectangular amb murs de masonería al que s’han anat fent continues transformacions al llarg del temps com a conseqüència dels canvis en l’energía utlitzada per a moure les màquines. Trobem el fumeral construit en rajola i que tenía la funció de expulsar els gasos produits per la combustió. Aquest, es de forma tronco-cònica, ja que impedeix l’entrada d’aire fred, amb posterioritat s’havia posat una escala per a accedir a l’últim tram que queda en peu del fumeral que feia de mirador fins a pocs anys. Les màquines de vapor del motor, van ser ràpidament difoses a les zones d’expansió del regadiu, que com es el cas de les grans zones de regadiu históric com la de l’Horta de València, açò es deu a la gran propaganda feta a les numeroses exposicions fetes en terres valencianes , com les realizades a València al 1880 o a Gandía el 1881. Amb l’arribada de l’electrificació, es va construir una edificació adosada amb un torreta de comesa elèctrica a mitjans dels anys 50, i que avui en día ja no es conserva. En l’actualitat les turbines tenen la suficient potència per a moure 60.000 litres per minut que es vessen a dos braçals situats a ambdós costats del motor, prenén l’aigua del Canal del Port. Accesibilitat: 2
Aquest motor es troba junt al Port de Catarroja. Es composa de varies edificacions, que s’han anat construint amb el pas del temps, per a adequar l’ús del motor als distints moments històrics. En l’actualitat es composa d’una torreta d’entrada elèctrica, un fumeral, amb edificacions senzilles, que en l’actualitat són utilizades com a taller de reparació i construcció de barques. El fumeral, es una de les parts més antigues que es conserven, sent orige d’un motor a vapor que posteriorment va passar a ser elèctric. La torreta d’entrada elèctrica, es va construir per a adaptar la construcció als nous temps, sent una construcció senzilla. Accesiblitat: 2
El molí de Raga va ser als seus orígens un molí fariner, que es va convertir a arroser al segle XIX, es dels pocs molins que es trobem sobre la séquia principal, ja que la major part es trobem en braços secundaris de les sequies. L’orige del molí es medieval, malgrat que la seua estructura actual es el resultat de les innovacions industrials que van associades a la gran expansió del cultiu de l’arròs. L’edifici actual data del segle XX en el que es fà una gran remodelació interior, ampliant-se l’espai interior, s’introduiex maquinaria més moderna, a més de construirse un edifici adosat que combina les funcions de vivenda en les propies del treball al molí, així com una nau per a càrrega i descàrrega emprada per a l’enmagatzenament de l’arròs. La construcció es de dues plantes, amb una façana principal amb grans finestrals en la planta superior i dos més en la part inferior que flanquegen la porta d’entrada. També trobem a la façana principal alguns elements decoratius com una motllura d’algeps que recorre tota la planta superior, que a la inferior es simula amb pintura l’exitencia de carreus, trobant també un mosaic de ceràmica sobre la porta amb l’inscripció de “molino arrocero”. La gran intervenció aqruitectònica comesa per a poder albergar el Centre Cultural el Molí, ha fet cambiar la major part de l’arquitectura interior, encara que al seu interior encara trobem un gran volum de maquinària, com conduccions de grà, corretges i corrioles per a transmetre el moviment d’unes màquines a altres. A més també trobem moles industrials, turbines en desús i una gran quantitat de peçes que permeten reconstruir tot rl proçes de transformació de l’arròs, des de l’arriba del camp fins a l’ensacat final. Aquest proçés es pot observar de forma mecanitzada encara al Museu de l’Arroç de la ciutat de València, ubicat al carrer del Rosari 1. Aquest molí , funcionava amb energía hidràulica que com tots els molins fariners s’accionava mitjaçant una roda horitzontal, la seua funció bàsica era la de moldre i trituara el grà per a converir-lo en farina, amb la fricció de la mola superior que roda sobre la inferior encastada en un banc d’obra.
Descripció La parcel.la que va ser un camp de tarongers, es troba avui en día molt urbanitzat. El camí d’accés està franquejat per palmeres, i avui en día s’ha integrat a l’urbanització. Com a flora ornamental d’interés, trobem les palmeres que rodegen una de les vores de l’hort i el camí d’accés, aquestes són les que li han donat el nom. La vivenda es una casa d’hort burguesa de dues plantes que recorre a una arquitectura historicista, que fa refèrencia als repertoris clàssics i barrocs de l’arquitectura popular valenciana. L’edificació, està formada per un cos amb dues crugies de ues plantes amb coberta dues vessants. A cada costa s’adosa un altre cos de l’amplària d’un crugia, que sobreeix en alçada formant torretes que flanquegen el cos principal. A la part posterior s’obri un pati rodejat per diversos cossos d’una crugia. Aquest edifici està destinat a l’habitage temporal del propietaris de l’hort. A cada costat s’adossa un altra casa d’una planta de dues crugies amb coberta de dos faldons que allotjava la vivenda dels estatgers. Accesibilitat: 2
Inagurada al 1912, aquesta font conmemora l’arribada del primer enlluernament de la població. Es tracta d’una font ornamental, en la que trobem figures alegòriques que representen a l’Horta, representades per unes dones amb apers i productes de conreu, i uns xiquets jugant amb aigua. La font es remata amb cinc farols de ferro sostinguts per uns talls o fulles. Tots els elements decoratius són eclèctics, hi ha detalls modernistes, així com realistes a les escultures o elements més barrocs al pedestal Accesibilitat: 2
L’antiga fàbrica de conseves, va ser construida el 1920. Es conforma per una nau industrial rectangular, lleugerament irregular, amb un sostre a dues aigües de teula alacantina o marsellesa, trobant al costat algunes edificicacions adosades de la mateixa empresa, que han sigut construides amb posterioritat. També es troba a la part nord, un fumeral de la mateixa època, construit amb rajola cuita, aquesta es a la seua base de forma quadrangular i es rematada amb un fris decoratiu. La façana oest, es la que té interés especial, ja que conté un tractament decoratiu que la cobreix amb apliques ceràmics. Aquesta decoració modernista, conté dues altures, amb tres vans simètrics a cadascuna, encara que avui en día es troben tapiats. Aquesta decoració simètrica rodeja tota la façana, la part de baix està decorada amb trencadís, les pilastres contenen colors blancs i blaus que estàn rematades amb capitells ceràmics vegetals, idèntics als que es troben a l’estació del Nord de València, també atrobem decoració en manisetes amb motius àrabs geomètrics. La decoració de la primera planta conté un sistema organitzatiu molt similar, amb un sòcol, blanc i blau, amb pilastres també amb motius vegetals i frutals, que fan referència als productes envasats. Rematant els laterals i fet en mosaic, apareix la inscripció “Fàbrica de conservas”, i al mig i en forma semicircular hi ha un panell alusiu a marca registrada i el símbol del Quixot. Accesibilitat: 2
L’estació del trenet de Picanya va ser construida al 1893. Forma part de la línia entre València i Torrent. Es tracta d’un edifici rectangular prou senzill, amb un mur de càrrega de rajola i uns pilars que sustenen la coberta de dues vessant de teula àrab amb estructura de fusta. En el seu origen, una de les meitats estava ocupada per la sala d’espera per als viatgers, mentre que l’altra part es destinava com a vivenda del personal de l’estació, amb cuina, rebost, cambra de bany, menjador,… Avui en día ja no són necesaries aquestes instalacions i han pasat a ser una cafetería. Va sofrir una remodelació al 1980.
L’estació de ferrocarril de RENFE de Catarroja, es va inagurar el 1940, segueix la tipología típica de les estacions de pas, situada de forma paral.lela a les víes i amb dos edificis. L’edifici principal es de planta rectangular, amb coberta a doble vessant i teules àrabs, en ell trobem el vestíbul, la sala d’espera, les expenedores de bitllets,.. mentres que al pis superior, es dedicava al despatx, magatzem i els dormitoris. Les façanes són molt senzilles, es remarquen en elles els vèrtex de l’edifici, creant-se una succesió de vans, que en la seua majoría segueixen un ordre simètric. El segón edifici es una estructura coberta a quatre vessants de menudes dimensions, sense cap tipus de decoració, en el que en l’actualitat es troben els serveis de l’estació. Les andanes, han sigut completament renovades ja que no s’han pogut utilitzar les antigues. L’estació ha sigut estació de tranvía i de tren de vía estreta.
Es tracta d’un edifici del segle XVIII, de modestes proporcions i senzilla construcció. La façana es senzilla, llisa, amb el campanari a la part dreta. L’edificació es de planta quadrada. L’interior del temple es composa de tres naus longitudinals i un altra transversal, en forma de creuer. La nau central conté una bóveda de canó dividida en tre trams. Per últim, destaquem el presbiteri del retaule d’escayola, que es d’estil renaixentista, amb la seua iamtge de la Señora de Montserrat.
El cementeri municipal de Benetusser es va construir a principis del segle XX. La seua forma malgrat que es rectangular, es en bona part irregular. La part interesant es la de l’entrada ja que la part posterior es una contrucció recent. A la façana podem observar les construccions típiques i necesaries als cementeris, com la capella, el dipòsit i el propi accés al recinte, que es fà a través d’un arc apuntat d’estil neogòtic de principis de segle.Les estancies abans esmentades, es trobem a ambdós costats de l’accés, mantenint una completa simetría , amb tres vans cadascú, rectangulars i amb motllures en la parst superior, que rematats per una galería d’arcs apuntats segos, actuén com si foren un fris, donant-li un aspecte gòtic al conjunt. Accesibilitat: 1
L’antic Casino d’Alfafar, es considerat com el centre fundacional de la població, va ser construit entre 1930 i 1940. Avui en día es utitzat com a centre cultural i recreatiu. L’edifici es de planta rectangular, amb una façana en la que trobem una decoració molt sencilla a base de pilastres , que s’alternen amb capitels d’inspiració jònica amb decoració de rosentons, la façana es rematada per un entablament de frisos decorats de vegetals entrellaçats. També trobem un frontó semicircular, que només ocupa l’interior de la façana, decorat ademés amb un altre fris format per metopes vegetals amb elements d’estil modernista. Tot el conjunt es caracteritza per un eclecticisme estilístic malgrat que abunden els elements decoratius modernistes.
Aquesta casa va pertanyer al segle XIX a la Viuda de Vivancos Ortiz, de qui va pendre la denominació. En aquests moments es va relaitzar una consolidació de la façana degut a l’ampliació del camí Reial com a plaça. L’edifici es de rajola massissa, lluida i pintada , sobre una base de carreus. Es tracta d’una casa de planta quadrangular amb pati central. Conté quatre crugies paralel.les a la façana. Mentre que a l’interior, trobem varies escales que porten a les diferents plantes. La façana es d’estil neoclàsic, està dividida en tres trams simètrics. Els dos trams dels costats, presenten obertures rectangulars de xicotet tamany, i que es separen del cos central. En la planta baixa, a la part central es troba la porta principal adintelada, sobre la que hi ha un escut. A la planta principal s’obrin finestrals rectangular amb balcons, destacant el central. A l’estada superior de més reduida alçada, hi ha finestres senzilles rectangulars més menudes. Les diferents alçades, estàn separades per unes cornises. L’edificació ha estat transformada, ja que a la part posterior de l’edifici hi havía un hort amb arbres frutals. La façana posterior conté unes línies molt semblants a la principal, encara que amb una ornamentació més senzilla. Aquest hort, va pasar a ser un camp de futbol, eliminat a finals dels anys 80. L’edifici va pasar a ser utilitzat després de la guerra civil per la comuna “El Muntó”. Avui en día es una sala d’exposicions i l’Ajuntament del poble. Accesibilitat: 1
Aquesta alquería, va ser construida al segle XVIII. Conforma la típica alquería de l’horta. Com es habitual en aquest tipus d’edificacions que es troben entorn a l’horta, ha sigut engolida pel nucli urbà. Aquesta, com la major part de les alqueríes de l’Horta Sud,ha sigut construida a partir del segle XVIII, moment en que el creixement econòmic i com no agrícola, propiciava aquest tipus de construccions. Forma la típica construcció amb dues crugies paral.leles a la façana amb pati posterior. Al centre es localitzava la vivenda, i al costat habitualment hi havía una crugía que servía per a situar la quadra. La façana presenta una obertura principal situada al centre de la planta baixa. Avui en día s’ha convertit en una escola d’adults, després d’una gran remodelació. Accesibilitat: 2

1 comment

  • Zdjęcie vmm59

    vmm59 2019-06-15

    I have followed this trail  zweryfikowane  View more

    Ruta en un principio urbana y luego rural, fácil de seguir sobre todo en la parte rural.Esta bien indicada y es de utilidad sobre todo por facilitar la zona de paso por las grandes infrastucturas, como son la autovía y el ferrocarril.

You can or this trail