Moving time  3 godzin 13 minut

Czas  3 godzin 39 minut

Współrzędne 6785

Uploaded 15 lutego 2021

Recorded lutego 2021

  • Rating

     
  • Information

     
  • Easy to follow

     
  • Scenery

     
-
-
297 m
18 m
0
12
24
48,46 km

Obejrzane 6 razy, pobrane 1 razy

w pobliżu el Mas Ferrer, Catalunya (España)

Sortida des de Figueres pel camí de Sant Jaume a Vilabertran i tot seguit a Pont de Molins, aquí enfilem a la Mare de Déu del Roure i baixada a Biure per camins i petites Serralades. Enllaçem per la Serra d'Arques per arribar a la Muga i fem corriol del Camí Natural de la Muga fins a Boadella d'Empordà, aquí creuem el poble i a la falda de la Serra de les Avalls pujarem al Puig Penjat i un cop arribem a Can Vila de Sobirats girem a l'esquerra baixant les Avalls fins el poble de les Escaules una bonica baixada i amb bones vistes a l'Albera la plana i el riu Muga. Travassem el poble i visitem el Salt de la Caula, retornem per pista asfaltada i agafem de nou camí natural de la Muga fins a prop de Pont de Molins, girem a la dreta per visitar els escasos vestigis de dos castells de Llers, arribem al veinat de la Vall. Prosseguim corriol direcció sud a Figueres. Sortim darrera el Puig de les Basses i enllaçem amb la carretera de Figueres a Albanyà. Girem a l'esquerra direcció a Figueres i a un Km tormen a girar a l'esquerra per voltar el Castell de Sant Ferran i retornar al centre de la ciutat.
Zdjęcie

Camí de Sant Jaume arribant a Pont de Molins

El tram català del Camí de Sant Jaume s'inicia al Cap de Creus (Costa Brava) i finalitza a Alcarràs (Terres de Lleida), entrant després a terres aragoneses. Alguns dels punts d'interès són el Monestir de Sant Pere de Rodes o Montserrat. El camí té dos possibles inicis. El del Port de la Selva té el valor simbòlic de partir d'arran de mar. A més, passa pel monestir de Sant Pere de Rodes, que a l'edat mitjana fou el lloc de pelegrinatge més important de la Península Ibèrica després de Santiago. L'altre parteix de la Jonquera, a la frontera amb França, i enllaça amb una de les principals rutes europees. Tots dos camins menen a Figueres, ciutat que destaca per la seva acollidora Rambla i pel museu dedicat a Salvador Dalí, que exhibeix més de noranta obres de l'artista. De Figueres a Bàscara, el Camí de Sant Jaume enfila un seguit de petits pobles que traspuen història: Santa Llogaia d'Àlguema, Borrassà, Creixell i Pontós. Passejant pels seus carrers, places i rodals, es poden descobrir jaciments neolítics, restes romanes, esglésies barroques i cases pairals.
Punkt informacyjny

Molins - Pont de Molins

Els antecedents històrics i geogràfics. El terme de Molins (Pont de Molins) és al curs mitjà del riu, en zona muntanyosa baixa, de roca calcària i immediata a la plana empordanesa, on les aigües davallen suaument cap a la mar, zona apropiada per assentaments humans degut a les seves condicions climàtiques i abundància de recursos naturals. Podem afirmar que la zona ha estat habitada des de temps molt reculats, i més tenint en compte que el cabalós riu Muga creua aquestes terres. Imaginem-nos el paisatge de Molins fa uns dos mil anys: muntanyes i turons coberts d'alzines, pins i roures; valls i torrenteres on creixen salzes, oms, verns, freixes i pollancres; ribes amb petites platges de sorra blanca, deixada per les riuades anuals de la tardor, i aigües verdoses i clares on saltaven les truites i les bagres. Entremig, desenes d'aus diferents, des de la petita cardina fins l'àliga i el falcó, i grans mamífers com cérvols, urs, l'ós bru cercant ruscs d'abelles, els senglars i els llops udolant les nits de lluna plena. Respecte del poblament, coneixem la presència d'un habitatge neolític a la zona per les restes d'una necròpoli (avui pràcticament desapareguda per l'ampliació de la carretera), que es troba prop del Veïnat de Dalt i sobre el nucli vell de Molins, en el camí del Roure. Necròpoli que es pot datar entre el 2.500-2.000 aC, és a dir, que té al voltant de 4.000 anys. El que si és força probable és l'existència d’un poblat o poblats d'època ibèrica (segle V aC) a Molins (s'ha trobat utillatge ibèric al turó de la Guardiola). Aquest fet significa una continuïtat de poblament a la zona des d'època neolítica: agricultors i ramaders, amb tasques esporàdiques de caça i recol·lecció. Els canvis al llarg dels segles II-I aC seran totals, és la romanització d'aquest territori: noves i importants vies de comunicació, viles romanes, noves eines, nous conreus, noves relacions, un nou idioma i altres costums. Molins és veié afectat profundament pels canvis, especialment perquè la Via Augusta (a l'Edat Mitjana coneguda com camí de la Calçada) creuava el seu terme per l'est, justament quan finalitza la muntanya i comença la plana, lloc on hi havia nuclis indígenes autòctons i possiblement alguna vila romana. El que si sabem segur és que a època romana es desenvolupa un poblament rural a les vores del riu i de la Via Augusta, entre els segles I-III dC, segles de pau. Possiblement en aquesta època apareixen els primers molins, aprofitant les aigües de la Muga, al temps que es modificaren la muntanya i la plana amb l'aparició dels conreus (tala d'arbres, construcció de feixes, sèquies, etc.). Amb la caiguda de l'Imperi Romà (segle V) i l'època d'inseguretat que significaren els teòrics dominis visigot i sarraí sobre el territori (segles VI-VII-VIII), és força probable que els habitants de Molins, com els d'altres indrets propers a la Via Augusta, fugissin cap a zones més segures de l'interior del país, i el terme restés pràcticament abandonat. Creiem no obstant això, que vora les ribes de laMuga i lluny de la perillosa plana, cap als dominis de la muntanya mitjana, continuà havent-hi petits nuclis de població. De fet es torna a un sistema rural primitiu, dominat per la religió cristiana. Sabem que a les Escaules, lloc habitat des de temps molt reculats i mai abandonat, existia una comunitat religiosa (cenobi) a època visigoda i sarraïna. A partir de la segona meitat del segle VIII el domini dels francs s'accentuà a tot l'Empordà i l'any 785 el balí musulmà de Girona es lliurà al rei franc Carlemany. Els anomenats carolingis imposen una administració territorial basada en un comte (la màxima autoritat), un vescomte i diversos senyors jurisdiccionals. S’aixequen els primers castells pròpiament medievals, cadascun d’ells amb el seu castlà i guarnició. En l'aspecte religiós s'imposen com a obligatòries les regles de Sant Benet (benedictins) per a totes les comunitats religioses. L'Empordà restarà dividit entre dos comtats, el d'Empúries i el de Besalú. El terme de Molins quedaria dins el territori d'aquest darrer, sota el domini de la vila i castell de Llers, a la zona fronterera amb el d'Empúries. Podem considerar els comtats catalans lliures i independents del vassallatge als reis francs a partir dels segles X - XI. Al mateix temps, amb la pèrdua d'autoritat de comtes i vescomtes, els nobles i abats es convertiran en senyors absoluts dels seus territoris, amb jurisdiccions pròpies i domini sobre els seus habitants, amb un poder pràcticament sense límits, exercit des dels seus poderosos castells o monestirs. Tota una carena de lligams que hom coneix com feudalisme (encadenament de vassallatges), amb uns privilegiats (nobles i eclesiàstics) i uns no privilegiats (pagesia) sotmesos al pagament d'uns censos en diners o espècie als seus senyors, a més a més d'haver de suportar uns drets feudals i altres vexacions per raó de vassallatge. És el feudalisme, plenament vigent a l'Empordà a partir del segle XI. En el que fa a Molins, a partir del segle X podem parlar d'un nucli de població propera a la riba esquerra de la Muga, que pertanyia a la jurisdicció del poderós castell de Llers i que rep el nom de Molendinos (974) o Molinos (982). Nucli de pagesos, amb camps de secà, horta, animals domèstics i molins, a més de les seves masies. Nucli sobre el que dominava als segles X-XI el Monestir de Sant Pere de Rodes i on s'aixecarien els castells de Molins i de Montmarí, i més tard el Priorat Agustinià de Santa Maria del Roure. Entitats feudals que dominarien el terme, sent la més important el Priorat del Roure, car els seus pabordes cobraven encara censos al segle XIX. Al segle XIII el petit veïnat de Llers, Molins, es veié afectat pel pas dels exèrcits del rei francès Felip l’Ardit, en la creuada contra Pere el Gran. Pujaren des de Molins a Llers per prendre la seva força i suposem que el castell de Molins també fou afectat pels esdeveniments. En aquest segle ja trobem com a titulars de la baronia i castell de Llers la important nissaga empordanesa dels Rocaberti. Del segle XIV són les primeres notícies escrites de la població, (Llibre dels racionaris de la vila i castell de Llers, Gregori Pallisser), on es parla dels castells de Molins i de Montmarí, i del Priorat del Roure, a més d’un cens de població entre la que veiem alguns dels cognoms amb més història de Molins, com Buach, Jordà, Romaguera o Pujol. Les guerres dels remences al segle XV (1462-72 i 1483-86) de nou afectaren la població, en especial els castells, ja que ambdós serien definitivament abandonats en el decurs d’aquesta contesa. Malgrat tot i després la Senténcia Arbitral de Guadalupe (1486), la pagesia restà lliure i a partir del XVI trobem a Molins uns pagesos ja forts, amb propietats i masos importants. En el decurs dels segles XVI i XVII es reformen i amplien els grans masos que trobem avui en dia, a més de construir nous molins o refer d’altres. Malgrat tot la població torna a veure’s afectada per la guerra, de fet un conflicte continu des de la Guerra dels Segadors (1639-1652), les posteriors ocupacions de l’Empordà pels reis Borbons francesos, en el seu conflicte amb els Àustries espanyols, i finalment a la Guerra de Successió (1704-1714), ja al XVIII. La proximitat del camiral i del pont eren un perill constant pels habitants de Molins. A partir del 1720 hagué pau, cosa que aprofitaren els pagesos de Molins per traure de sobre seu bona part del domini senyorial i convertir-se en pagesos propietaris amb un cert poder econòmic. Aconseguiren així mateix que la autoritat religiosa separés els termes eclesiàstics de Molins i Llers (1784), amb la qual cosa MolinsTINGUÉ església parroquial pròpia. No obstant a finals de segle esclatà altra guerra, i aquesta afectà d’una forma molt més violenta a als seus habitants, és l’anomenada Guerra Gran (1793-95), entre Carles IV i la República francesa. El 20 de novembre del 1794 es produí la sagnant batalla del Roure, desastrosa per l’exèrcit espanyol i on morí el capità general de Catalunya, Comte de la Unión. La gent de Molins fugí espaordida, abandonant-lo tot i els republicans francesos ocuparen el poble, saquejant-lo. Al segle XIX la població es veié de nou afectada per la Guerra del Francès (1808-1814), en especial per ser alguns dels seus habitants guerrillers ben coneguts. Malgrat tot és en aquest segle quan aconsegueixen independitzar-se de Llers i tenir municipi propi reconegut (1820), sent el terme municipal del nou poble, ara Pont de Molins, els termes units dels castells de Molins i de Montmarí. És en aquest segle també quan algunes de les més rellevants famílies passen a ser reconeguts com pagesos hisendats. Ja al segle XX trobem una població bàsicament agrícola en creixement, especialment als voltants del pont i carretera general a França. Amb l’aparició d’un sindicalisme agrícola fort i la construcció del Sindicat Agrícola Ricardell. Però una vegada més Molins es veié afectat per un conflicte, aquest va ser la Guerra Civil (1936-39), la fugida cap l’exili i la difícil postguerra. Oblidat el franquisme, a partir de 1977 i amb democràcia Pont de Molins prendrà el nou camí vers la consolidació com a municipi de la comarca de l’Alt Empordà, que el portarà fins avui en dia. Ferran del Campo i Jordà, Catedràtic d’Història
Architektura sakralna

Església nova de Santa María del Roure

A poc mestres de l'antic monestir del Roure hi ha les ruïnes una església consagrada l'any 1638. Està alçada al lloc on segons la llegenda hi havia el roure on va ser trobada la imatge de la Mare de Déu. Consta d'una nau amb volta de llunetes, ara esfondrada, i absis semicircular. Període Segle XVI-XVII
Architektura sakralna

Canònica de Santa Maria del Roure

La primera notícia que hom té del lloc del Roure porta la data de 1195 i és una donació a favor seu efectuada per Joan Mulner, altres operacions similars es troben en els anys següents, ja en el segle XIII. El 1261 es troba el nom d’un canonge, i el 1286 apareix el primer paborde conegut, Bernat, el que indica l’existència d’una comunitat més o menys important. Tot fa pensar que es tractava de canonges seguidors de la Regla de Sant Agustí que haurien fundat l’establiment monàstic en una església preexistent. Hom té algunes notícies de la vida de la canònica durant el segle XIV, amb un reduïda comunitat que el 1365 tenia només tres membres. En aquella època va entrar en decadència i al segle següent hom reconstruïa l'església, amb aquest motiu el papa Benet XIII va concedir indulgències a qui col·laborés en l’obra. Mentre, el lloc s’havia convertit en un santuari amb certa devoció en el territori. La casa va tornar a patir destruccions, el 1485 el lloc fou assaltat i va quedar abandonat uns anys. El 1529 el paborde era un canonge de Santa Maria de Vilabertran i no hi residia. La canònica fou secularitzada el 1592 quan ja feia temps que no tenia comunitat i que parcialment era en ruïnes. El 1725 el lloc estava abandonat, amb el mobiliari emmagatzemat a causa de l’estat en que es trobava l’església. Aquest lloc fou l’escenari de la Batalla del Roure entre França i Espanya, en el marc de la Guerra Gran. Del conjunt monàstic es conserven les ruïnes d'una església de construcció gòtica, aixecada entre els segles XV i XVI sobre un edifici anterior, d’època romànica. També hi ha importants restes de l'edifici conventual, més recent. Al segle XVII es va aixecar un nou santuari, una església situada al costat nord del monestir. El lloc ha estat objecte de diverses intervencions arqueològiques en els darrers anys.
Panorama

Camí dels Tramonts

Panorama

Roques Blanques - Biure

Skrzyżowanie

Intersecció a l'esquerra

Skrzyżowanie

Intersecció a la dreta

Panorama

Panoràmica al Muga i la Serra de les Avalls

Panorama

Camí Natural de la Muga al pas del Molí d'en Grida i de les Puces

El camí Natural de la Muga segueix el curs del riu la Muga i connecta diferents Espais Naturals de Girona, com l'Espai d'Interès Natural (EIN) de l'Alta Garrotxa, l'EIN de les Salines, l'EIN dels Penya-segats de la Muga i El Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà. Al seu pas es van descobrint diferents hàbitats associats al riu, des del Bosc de Ribera fins les planes fluvials, unint d'aquesta manera els Pirineus amb el Mar Mediterrani. Al llarg d'aproximadament 40 quilòmetres, el Camí Natural passa pels termes dels municipis de Sant Llorenç de la Muga, Terrades, Boadella i les Escaules, Pont de Molins, Cabanes, Peralada i Castelló d'Empúries-Empuriabrava. A través d'una ruta que permet practicar activitats com la pesca, el cicloturisme, el senderisme, ja que pot realitzar-se a peu, bicicleta o amb cavall.
Zdjęcie

La Platja Verdal

Rzeka

La Muga al seu pas per Boadella

Szczyt

Puig Penjat

Ruiny

Can Vila de Sobirats

Panorama

Camí de les Escaules

Panorama

Camí de les Escaules

Zamek

Castell de les Escaules

Situat al sud-oest del nucli urbà de la població de les Escaules, la qual forma part del municipi de Boadella. El castell se situa al cim d'un turó rocós relativament proper. Es tracta de les restes conservades de l'antic castell de les Escaules. Recinte de planta més o menys trapezoïdal format per una torre i les muralles que l'envoltaven. La torre és de planta circular i presenta uns deu metres d'alçada conservada. Està distribuïda en diverses plantes i presenta l'accés a l'interior a través d'una porta rectangular situada al costat nord-est de l'estructura, a uns tres metres de distància del nivell del sòl. Aquesta obertura conserva les pollegueres de pedra que aguantaven la porta. A la part superior, la torre conserva les cartel·les que sostenien els quatre matacans que remataven l'estructura, juntament amb el coronament emmerletat original, el qual està actualment degradat. A l'interior, la torre presenta una escala de pedra per accedir als diferents pisos, coberts en origen amb voltes semiesfèriques. El recinte emmurallat està força degradat, sobretot a les bandes de tramuntana i de llevant del recinte. Els murs s'adapten al terreny rocós i inestable del turó i presenten espitlleres obertes a dos nivells. El mur de ponent conserva restes dels merlets originals, rectangulars i amb sageteres obertes al centre. També hi ha restes de forats de bastida i d'altres obertures corresponents a les cobertes dels antics edificis. A l'interior del recinte s'observen restes d'altres murs i estructures, com per exemple una cisterna, actualment mig colgada. La torre està bastida amb carreus de pedra ben desbastats, disposats formant filades regulars. En canvi, el recinte emmurallat està bastit amb pedra desbastada i sense treballar, disposada regularment i lligada amb morter de calç. Notícies històriques Es tracta d'una obra baixmedieval (XIV-XV) possiblement edificada sobre una construcció anterior. Apareix documentat un castell a les Escaules l'any 1123, que ocuparia el mateix emplaçament que les restes del castell actual. Concretament, es tracta d'una concessió de Ramon Berenguer III a Ponç Hug d'Empúries en la qual li fa entrega en feu de diferents castells a conseqüència de la desaparició de la casa comtal de Besalú. El castell de les Escaules era anomenat "baluard" del castell de Llers. Ambdós castells eren propietat dels vescomtes de Rocabertí de Peralada. Es tractava d'una xarxa de castells que vigilaven la frontera entre els comtats de Besalú i Empúries. L'any 1436 el castell torna a ser esmentat, en ser reclamats els veïns de les Escaules a participar en les obres de reforma de la fortificació. Aquests s'hi van negar i el conflicte va quedar documentat, la qual cosa ens confirma la pervivència del castell durant el segle XV. Durant aquest segle, el poble de les Escaules intentà separar-se del terme de Llers i demanà la concessió de batlle i consell propis, objectiu que no es va assolir fins el segle XVII. Per assolir aquest objectiu, s'argumentava que els vescomtes de Rocabertí ja posseïen el castell de les Escaules abans de d'adquirir el de Llers al segle XIII. A partir del segle XVI es deixa de tenir constància del castell en els documents, per la qual cosa es creu que va ser abandonat durant aquest període."
Pomnik

Portal Medieval s XIV - XV

Architektura sakralna

Sant Martí

L'actual església de Sant Martí de les Escaules va ser alçada cap a la fi del segle XVIII per substituir un temple més antic, situat prop del salt de la Caula, que no ha deixat restes. L'actual és un edifici de nau única, coberta amb volta de llunetes i capçada amb un absis poligonal i que compta amb un campanar vuitavat, a un dels costats de la façana. La portada és senzilla, de llinda recta, en la qual hi ha la data de 1785. Període Segle XVIII Estil Barroc
Wodospad

Salt de la Caula

Wodospad

Resclosa d'en Calbet

Pomnik

Monòlit de Can Tretze - Martirs de Terol

Un monument erigit pel franquisme recorda l'afusellament, el 7 de febrer de 1939, de quaranta militars i religosos a Pont de Molins en plena retirada republicana GENÍS MENCIÓN 07.02.2019 Durant la retirada republicana de l'hivern de 1939, dies després dels fets del Collell descrits a la novel·la Soldados de Salamina, l'Empordà va viure el 7 de febrer, avui fa vuitanta anys, un episodi semblant i no menys important: l'execució sumària d'uns presoners provinents de Terol i Guadalajara per part d'un escamot extremista republicà al barranc de can Tretze de Pont de Molins. Reculem, però, un any abans, en un moment àlgid de la Guerra Civil. L'exèrcit franquista assetjava Madrid i el general Rojo, cap de l'Estat Major Republicà, decideix atacar Terol per desviar l'atenció. Després de dies de setge, el coronel Rey d'Harcourt, el 8 de gener de 1938, evacua la població i es rendeix a l'autoritat militar republicana. Al final de l'ocupació, el coronel, el bisbe Anselmo Polanco i diversos clergues i militars, foren empresonats i traslladats a València. El govern de Juan Negrín va presentar aquesta victòria com un gran èxit, que va durar molt poc. Al cap de pocs dies, Franco suspèn l'Operación Guadalajara per recuperar la ciutat aragonesa. Organitza un atac massiu per terra i aire amb més de 100.000 homes, combinat amb temperatures gèlides. La petita ciutat pateix una forta destrucció fins a la total ocupació per part dels nacionals, amb un tràgic balanç de baixes entre els dos bàndols. El camí dels presoners Els presoners de Terol en mans dels republicans, entre ells el bisbe Polanco i el coronel Rey d'Harcourt, van ingressar al penal de València durant deu dies. Després passaren quasi un any a Barcelona, uns a Montjuïc i uns altres en un convent. El gener de 1939, l'exèrcit franquista s'apropa a Barcelona. La matinada del 25 de gener els traslladen a Santa Perpètua de la Mogoda per fer-los pujar en un tren que anirà a Ripoll. Durant el trasllat, 13 presoners saltaren del tren en marxa. A Ripoll, els ajuntaren amb un grup d'oficials italians empresonats durant la batalla de Guadalajara. Van ser allotjats al cinema de Campdevànol, el qual, el dia 26, mentre servien el ranxo, fou bombardejat per l'aviació colpista. Són dies en què les línies de retirada Girona-Figueres i Vic-Ripoll reberen nombrosos bombardejos amb conseqüències dramàtiques. Tot seguit, la comitiva de presos i vigilats republicans es desplaçaren a peu fins a Sant Joan de les Abadesses sota una forta pluja. A Ripoll va haver-hi una tria; els majors de cinquanta anys seguiren el viatge cap a Figueres (i tot seguit fins a la masia de Can Buach, a Pont de Molins). Els joves romangueren a Ripoll per fer tasques de contenció. El grup del coronel Rey d'Harcourt i el bisbe Polanco passaren quatre nits a Pont de Molins custodiats per soldats de les Brigades Líster. El matí del 7 de febrer de 1939, uns trenta combatents republicans arribaren en camió al nucli de Molins. Desobeint les ordres del general Rojo de no executar presoners i lliurar el bisbe a l'autoritat franquista, després d'una discussió amb els soldats que els custodiaven, els van traslladar a peu, lligats de dos en dos, caminant per la llera de la Muga fins al barranc de Can Tretze. Allà foren afusellats i cremats. Hi havia 3 eclesiàstics, 17 oficials, 21 militars italians i 1 aviador alemany. El monument de Can Tretze va ser construït amb treballsr forçats de presoners republicans Els cadàvers van ser trobats al cap d'uns dies pel pastor de Can Salelles. Van ser enterrats provisionalment al cementiri de Molins. Qui eren els 30 combatents republicans que van dur a terme l'afusellament? D'on venien? Cap on van anar? I qui va donar les ordres? Les incògnites persisteixen. Monument inaugurat el 1940 En plena execució de la Causa General i una forta repressió, en el lloc on van passar els fets es va aixecar un monument commemoratiu, construït per part de presoners republicans represaliats, que ha arribat fins als nostres dies no sense haver estat epicentre d'actes reivindicatius de tota mena. El monument, amb altar i escut franquista, fou inaugurat el 22 de novembre de 1940 en presència del capità general de Catalunya, Luis Orgaz; el bisbe de Girona, Josep Cartañà, i els cònsols d'Itàlia i Alemanya.
Zamek

Castell del Gorg

Situat al nord-est del nucli urbà de la població de Llers, al paratge de la Borrassa, prop del torrent de la Serra. Es tracta dels escassos vestigis del castell del Gorg, molt degradats i completament arruïnats. De fet, els trams d'estructures conservades són de poca alçada i dibuixen un recinte de planta més o menys rectangular. L'aparell és de còdols i pedra sense treballar, amb alguna pedra de mida mitjana treballada integrada al bell mig del parament. A la zona més elevada s'observa la cantonada d'una estructura, delimitada amb pedra desbastada mitjana. Al voltant de les escasses estructures conservades hi ha abundants enderrocs. Notícies històriques Els senyors d'aquest castell, feudataris del senyor del castell de Llers, eren els Cantalló dels Gorgs i que els drets del domini del castell pertanyien al senyor del Castell de Llers. Concretament, es té noticia que el feudatari l'any 1300 era Pere de Casnatalló, cavaller dels Gorgs. Actualment està en estat de ruïna i les restes són difícils d'identificar donat el seu mal estat.
Zamek

Castell de Sarraí

Situat al nord-est del veïnat de la Vall, integrat al municipi de Llers al que pertany. Les restes del castell es troben a poca distància del mas de la Pujada, a la zona dels Ponts. Es tracta de les restes conservades de l'antic castell del Sarraí, del que es conserva dempeus un fragment de llenç d'uns deu metres d'alçada per uns set de llargada, amb una orientació nord-oest envers sud-est, i un gruix de mur de pràcticament un metre. Presenta alguns esvorancs situats a la part inferior del parament i, a la part superior, dues espitlleres de mida petita que emmarquen dos carreus de pedra calcària esculpits amb un escut en baix relleu i la següent inscripció: "CASTRUM SARRACENUM VEL(·)DE SERRAHÍ Y FABRE 1743". El parament de mur conservat és bastit amb pedres petites ben desbastades disposades en filades seguides i regulars. Aquest material es barreja amb petits rebles que omplen els espais entre les pedres més grans. Pels voltants s'observen restes dels fonaments d'altres murs, força degradats, que dibuixen un recinte de planta rectangular molt reduït. Notícies històriques: Els darrers senyors del Sarraí havien viscut a Cabanes. Els drets del lloc es repartiren entre les monges de Sant Feliu de Cadins i els altres propietaris. El rei Carles III concedí l'any 1770 el títol de baró de Sarraí a Francesc-Jeroni de Prats-Mates i Ruiz de Llano, que era el secretari reial, natural de Catalunya. En un carreu esculpit es pot apreciar un escut i la següent inscripció: CASTRVM SARRAGENVM VEL DE SERRAHÍ / Y FABRE 1743
Źródło

Safareix - Font

Skrzyżowanie

Intersecció a la dreta corriol

Zamek

Castell de Sant Ferran - Arcs

El major monument de Catalunya és també la fortalesa abaluartada més gran d'Europa. El Castell de Sant Ferran ocupa 550.000 m² al capdamunt d’un turó de Figueres. Com a bon castell fronterer, la seva situació és immillorable: té bones panoràmiques de la Serra de l’Albera, que fa frontera amb França, i del golf de Roses. Precisament es va aixecar davant la necessitat de reforçar la frontera després de la Pau dels Pirineus de 1659 i deu el seu nom al rei Ferran VI. La fortificació, inaugurada el 1766, però acabada de construir el 1892, està formada per dos recintes. L’interior, de més de 325.000 m2, consta de sis baluards units per panys de muralla. No passa desapercebuda la magnitud de l’edifici: cavallerisses amb capacitat per a 500 cavalls, magatzems per guardar queviures per a 10.000 persones en un any, una gran plaça d’armes, nou pavellons per a l’allotjament de les autoritats i les seves famílies, i quatre grans cisternes amb una capacitat total de nou milions de litres d'aigua. El recinte exterior, amb un perímetre de 3.120 metres, l’integren tres hornabecs, set revellins i dues contraguàrdies. Està separat de l’exterior per un gran fossat de 10 hectàrees, que actualment es pot visitar, incloses les galeries subterrànies. Les seves monumentals dimensions han fet sempre difícil i molt costosa la seva activitat militar que freqüentment ha estat per sota de les seves possibilitats. Des del 1997 s’organitzen visites guiades regulars al Castell de Sant Ferran.
Punkt informacyjny

Cases americanes Colònia Aviació de Figueres

L’autoria de Neutra d’aquestes cases (i d’altres encàrrecs a Espanya) és discutida: a ell s’atribueixen els habitatges dels oficials de Torrejón de Ardoz, i, recentment, s’ha desmentit la seva autoria d’una colònia que encara existeix a Saragossa. El Docomomo (web de prestigi considerada tota una referència en el tema) manté la tesi de l’autoria de les cases de Figueres. I, el més important, està documentada una visita del Mestre a les cases, previ pas per Barcelona. Si Neutra fos, realment, l’autor de les cases, les circumstàncies de l’encàrrec serien, si més no, curioses: l’arquitecte les hauria dibuixat, i un tercer, amb plens poders, n’hauria dirigit l’obra pel seu compte. Neutra no tindria cap pas intermedi: del taulell dibuix a l’obra acabada. No m’interessa especialment saber si les cases són, o no, de Richard Neutra, més enllà d’una consideració addicional: si no són seves vull saber-ne l’autor real perquè serà, amb tota seguretat, algú que valdrà la pena investigar; la qualitat dels edificis és tal que es posa per sobre del nom de qui els va concebre. La urbanització (el barri) s’emplaça a l’extrem nord de la ciutat, paral•lel a la carretera de la Jonquera. Molt a prop del Motel Empordà, edifici, també, de qualitat excepcional (del que n’ignoro l’arquitecte), dotat, per cert, d’un restaurant de qualitat equivalent a la seva arquitectura. Molt a prop, a uns cinc minuts caminant, del Museu Dalí, perfectament visible des d’una de les portes (llegeixi’s duanes) de la urbanització. Molt a prop, per cert, del Centre de l’Univers, ubicat, amb tota lògica, per Dalí al cafè Royal de la Rambla. Com sabrà qualsevol que s’hi hagi pres un vas de pastís.

2 Opinie

You can or this trail